AL SOPAR ESTELLÉS DE PAIPORTA PIMENTONS TORRATS, POESIA, CANÇONS I TAULES D’AMICS

La combinació de conversació, de tast de exquisideses gastronòmiques dels socis i de lectura de poemes del poeta del poble és una fórmula química d’èxit assegurat.
Finalment el 10 de setembre El Barranc Paiporta poguérem organitzar a correcuita el sopar Estellés, que va inaugurar –i per molts anys– el curs d’activitats de l’associació.
La negativa de l’ajuntament a cedir-nos els jardins del Rajola per a l’acte quatre dies abans no va ser impediment per a quasi ningú. El mateix dissabte, per a recordar-nos la figura entranyable del poeta Vicent-Andrés Estellés, transformàrem una seu política que ens van cedir en una saló de restaurant amb un petit escenari amb escenografia inclosa.
Una taula ben parada, flors i ciris encesos, pimentons torrats tallats en tires i, en fer-se l’hora, vam començar a acariciar les oïdes amb poemes; el paladar, amb coquetes dolces i salades, arrebossats espectaculars, l’esgarrat de sempre, una exòtica i delicada pasta d’humus... i el cacauet, que no falte en un sopar col•lectiu popular. L’última carícia important de la nit fou la calidesa amistosa que teixírem entre tots.
La litúrgia col•lectiva començà amb la lectura en grup del poema del pimentó, que acabà “eucarísticament”empassant-nos tots (fotent-nos, en paraules del poeta) un tall de pimentó torrat. I tots a sopar. Després, Josep Fuster recordà en nom d’Estellés que no hi havia a València unes cames com aquelles en la memòria del poeta; tot seguit Carmela Puig i Eva Dénia recitaren i cantaren que tampoc no hi havia a València dos amants com l’Estellés i una dona del seu record.
La cançó de les dones sonà amb la veu d’Isabel Martí; sempre reivindicativa. Des de la mateixa bancada isqueren Arun i la seua companya per a estimar-se sobre el micròfon amb una fonètica hindú i andalusí respectivament. La lluna de la muntanya ens vingué a visitar de la mà de Fonsi i Àngels. Una lluna que també contemplaria Fèlix Sempere, per terres de la Manxa, com va recordar Toni Torreño a través d’alguns poemes enyoradissos del poeta. Rosa Castellanos, Aureli Lapeña, Encarna Valls i altres amics espontanis anaren acostant-se al micro sense més vergonyes. Tots al micro no. De fet la veu potent i melodiosa d’Eva Dénia no en necessità: només la seua guitarra i les seues cordes vocals encomanaren a tots el ritme del Bolero de l’Alcúdia. Al final, el sopar Estellés fou com els versos que llegí Encarna: una rosa de paper que passà de mà en mà entre tots els presents.

Però al carrer on vivia,
però en el poble on visqué,
les mans del poble es passaven
una rosa de paper.

I circulava la rosa,
però molt secretament.
I de mà en mà s’hi passaven
una rosa de paper.