dilluns, 3 d’agost de 2020

UN BARRANC DE CONTES A LA LLUNA DE JULIOL 2020


Després de més d’una dotzena d’anys  de trajectòria, està clar que Un barranc de contes és una cita amb la narració oral ben consolidada, i més quan han passat pel, diguem-ho així, petit festival, alguns dels millors narradors del panorama nacional: Quico Cadaval, Maricuela, Antonio Rodríguez Almodóvar, Jordina Biosca, Pep Bruno, Núria Urioz, Oscar Mora, Susu Benítez, Vicent Cortés, Domingo Chinquilla, Llorenç Giménez, Núria Urioz, Raquel López, Félix Albo, Almudena Francés, Carles Garcia... i internacional com Tim Bowley, Coralia Rodríguez, Carmen Laborde o Martha Escudero.

            Enguany han sigut quatre nits màgiques, del 28 al 31 de juliol. Quatre nits en principi complicades, amb les cadires ben separades i tots amb mascaretes, cosa que impedia veure les cares i les reaccions del públic als narradors.


            Toni Torrenyo,  feu un breu discurs d’inauguració carregat de trellat i de saviesa citant Bocaccio i el Decameró que, en circumstàncies de pandèmia, paregudes a les nostres, tanca en un palazzo 10 personatges que es dediquen a narrar històries per tal de passar el temps com, d’alguna manera, estàvem fent nosaltres allí.

            Pel que fa als narradors, començà Martha Escudero, mexicana de pare espanyol que viu a Barcelona des de fa 28 anys, amb l’espectacle: “Mujeres de moral distraída” en què va narrar contes literaris protagonitzats per dones fortes que han triat el seu destí, d’autors com Gabriel García Márquez o Isabel Allende. La seua veu càlida d’accent mexicà va trencar el gel i ens deixà pensant i amb les ganes de tornar a llegir les obres d’on ella havia traslladat tan sàviament  les paraules escrites a l’oralitat.

            Fèlix Albo, valencià de la vall d’Albaida, amb “Historias Inquietantes”, ens va fer riure fins caure de cul amb les seues històries de fantasmes. I dic seues, perquè ell se les escriu i les conta, utilitzant moltes vegades la primera persona, tècnica en la qual cal estar molt versat per tal de donar veracitat a les narracions. Amb la seua humanitat i bonhomia va crear un ambient càlid i divertit i feu que tots, aquella nit, ens gitàrem amb un somriure als llavis.


            Dijous 30 era el torn d’Almudena Francés. Dels Francés de tota la vida d’Ontinyent, el centre del món, com diu ella. Amb “De melons i carabasses” va portar-nos els relats tradicionals de la vall d’Albaida, el Comtat, i l’Alacantí. Històries arreplegades dels llavis de les dones de Penàguila, Montixelvo o Santa Pola, entre altres llocs, amb protagonistes com Batiste, fill i net d’acordionistes, i un bromista de faena bona, o les tres dones dels pescadors de Santa Pola que porfien a veure qui fa la broma més grossa. Almudena recorda un poc l’estil del nostre benvolgut Llorenç, a qui, per cert, va fer un bonic homenatge, estirant de la llengua a dones i homes majors de la nostra terra.


            Per tal de rematar la faena, vingué de La Rioja Carles García, valencià transterrat per qüestions amoroses en aquelles terres de vi. Carles, pertany a una antiga nissaga de narradors de la qual ell és la novena generació i duia en el sarró, “Del Paraíso y el Infierno”, amb una barreja de divertides històries familiars, mesclades amb narracions on el vi és el protagonista, extretes del Decameró de Bocaccio o de la tradició persa; o fins i tot, contes sefardites entroncats també en les seues arrels familiars. Va ser un tancament fantàstic que va deixar a tot el públic amb la sensació d’haver assistit enguany a un esdeveniment màgic, quatre nits de contes amb narradors d’estils ben diferents però d’una qualitat excel·lent.

Text: Carles Cano

Fotografies: Marta Varona


Presentació Un barranc de contes. "A la lluna de juliol 2020"


Fa 672 anys. L’any del sinyor de 1345, també a Itàlia, a l’egrègia ciutat de Florència, i de Venècia, e a moltes altres no menys fructíferes viles e ciutats e ducats e regnes, una pestilenta pandèmia negra va assolar l’esperança de nobles i gentils, de rics i pobres.

Escrigué aleshores Giovanni Boccaccio que la travessia per aquell contagi mortal fou com caminar de pujada per una muntanya aspra i erta, però que després, quan es va coronar el cim de malalts, tristesa i desolació s’arribà a una bellíssima planície, que fou acompanyada de joia i plaer i per totes les alegries que oferia la vida, les quals es van gaudir tant més quant més costeruda i dura havia estat la travessia pel desert.

Covid 19? No. Pesta bubònica. Mascaretes? Sí i no. A Venècia s’inventaren unes màscares que ara són precioses i les mostren al Carnaval i les botigues de souvenirs (quan òbriguen) (és com esta); però fa 700 anys no feien gens de gràcia; molt menys de gràcia que els boçals, els morrions quirúrgics als quals estem abocats l’Europa i el món sencer aquest infaust 2020.



Va contar Giovanni Boccaccio (i en això hem avançat per a bé sense cap dubte), que en mig de la por —salve’s qui puga— s’abandonaren a la seua sort pares i ancians, els germans i parents es van deixar a un costat i tothom va girar-se d’esquena als amics i coneguts. La misèria , l’avarícia, la rapinya, la luxúria desesperada, l’egoisme...es van ensenyorir de tot. Cap esperança a l’horitzó. No podien comptar ni amb la  cançoneta Resistiré del Duo Dinàmico encara, i la sanitat pública i universal no era ni imaginable.( PARÈNTESI  IDEOLÒGIC D’UN SERVIDOR: Espere que els governants i poderosos més conservadors i recalcitrants del món actual abandonen qualsevol ocurrència de negociar amb la nostra salut...)

Però no. No estem igual. Ho repetirem una vegada més perquè és una veritat palmària:

El millor d’aquesta ‹‹pesta e pandèmia nostra›› és la solidaritat i la conscienciació de la pràctica totalitat de la ciutadania; el sacrifici dels majors, de xiquetes i xiquets tancats a casa; l’esforç titànic del personal sanitari, d’escoles i d’instituts, i la naturalesa, que ha respirat alleujada de tanta pressió; i... [I TAMBÉ !] especialment, la voluntat de ferro d’aquella gent que ens inventava mons, que ens feia viatjar amb paraules, que ens dibuixava l’alegria.

I no parle de Netflix ni d’HBO; parle de narradors i narradores de tots els temps que sempre han estat capaços de sobreposar-se al drama punyent del voltant contant històries; contant i cantant la vida.

Parle de les joves contacontes del Decameron: Pampinea, Flameta, Filomena, Emília, Laueta, Neifile i Elissa; dels joves contacontes que les acompanyaven: Dioneu, Filostrat i Pàmfil... Boccaccio els va reunir en un “palazzo di speranza” on despertà la vida en cent històries diferents i s’allunyà de la misèria i la mort.

Parle del Decameron i parle de Xahrazad, aquella contacontes excepcional que salvà la seua vida —amenaçada com estava per un rei misogin i violent— després de mil i una nits de relats.

I parle de Llorenç, que es va deixar la pell fent-nos somiar i riure d’història en història, d’acudit en cançó, fins que ja no pogué més...

I la mort ens l’ha arrabassat fa poc.

I parle, ara ja, de Martha Escudero, i Fèlix Albo, i Almudena Francés i Carles García; i de tants amics que hui ens acompanyen, que comparteixen la fal·lera del relat oral. Aquests últims quatre de segur que faran volar les mascaretes sobre els nostres caps com ales d’ocell. Tenen anunciat bressolar-nos amb relats de dones vitals, amb històries inquietants, amb melons i carabasses, i amb contalles de paradisos i d’inferns...

I parle, especialment també, del nostre amic Carles Cano. El Barranc no li ho agrairem mai prou. És el nostre Boccaccio. És el donyet que ha fet possible reunir a tant de talent en aquest Decameron nostre de quatre nits (¿4 i no 10? TETRAmeron, pròpiament dit, no? Resabuts amics asseguts a la distància de seguretat  apropiada?).

¿Sabeu tots que Carles va comprometre’s a regalar durant més de 50 dies una història diferent jornada darrere jornada, confinat a casa? Més de 50 històries va contar davant d’una càmera, que després penjava d’un lloc d’internet perquè l’escoltàrem lliurement. Gràcies de nou, Carles.

El Barranc, una associació orgullosa i promotora de les manifestacions culturals més vives, hem d’agrair a la tenacitat de molts socis distingits com Carles, que mai no han sucumbit al desànim, convençuts que la vida i l’esperança es recuperen amb contalles, pel·lícules, música, art, recorrent paisatges, conversant amablement i arrelant-nos a la terra i a la seua diversitat... El Barranc som un grapat gran de persones amigues, que ens recordem a tothora que estem vius i que ni una màscara ni un virus a l’aguait no ens esborraran el somriure.

Ni el virus ni la mort dels amics, perquè aquest ANNUS HORRIBILIS també se’n va endur Fèlix Sempere, que desprenia energia i alegria a gavadals, sense el qual moltes de les iniciatives de l’associació no haurien tirat endavant. MERDA.

ANNUS HORIBILIS, aquest, que no significa “furó fastigós” però sí “any de merda”.

Però tornem a l’alegria, perquè estem A LA LLUNA DE JULIOL!; Perquè tothom i totadon estem convocats aquesta nit i a les tres que vindran a escoltar les històries més vitals. Benvinguts, passeu, passeu, cantà Jaume Sisa, reunint el deler d’imaginar i recordar personatges  i mons de ficció.

Recite de nou el Decameron:

I sentint un ventet suau, tots s’assegueren en rogle. Ací —van dir— s’està bé i a la fresca. Que cadascú dels presents es dispose a gojar de la nit i trobar plaer d’escoltar i de novel·lar.”

De les tristors en farem fum. La nostra casa és casa vostra. Qualsevol nit pot sortir el sol.

Gràcies                        


Text: Antoni Torrenyo

Fotografies: Marta Varona