dilluns, 3 d’agost de 2020

Presentació Un barranc de contes. "A la lluna de juliol 2020"


Fa 672 anys. L’any del sinyor de 1345, també a Itàlia, a l’egrègia ciutat de Florència, i de Venècia, e a moltes altres no menys fructíferes viles e ciutats e ducats e regnes, una pestilenta pandèmia negra va assolar l’esperança de nobles i gentils, de rics i pobres.

Escrigué aleshores Giovanni Boccaccio que la travessia per aquell contagi mortal fou com caminar de pujada per una muntanya aspra i erta, però que després, quan es va coronar el cim de malalts, tristesa i desolació s’arribà a una bellíssima planície, que fou acompanyada de joia i plaer i per totes les alegries que oferia la vida, les quals es van gaudir tant més quant més costeruda i dura havia estat la travessia pel desert.

Covid 19? No. Pesta bubònica. Mascaretes? Sí i no. A Venècia s’inventaren unes màscares que ara són precioses i les mostren al Carnaval i les botigues de souvenirs (quan òbriguen) (és com esta); però fa 700 anys no feien gens de gràcia; molt menys de gràcia que els boçals, els morrions quirúrgics als quals estem abocats l’Europa i el món sencer aquest infaust 2020.



Va contar Giovanni Boccaccio (i en això hem avançat per a bé sense cap dubte), que en mig de la por —salve’s qui puga— s’abandonaren a la seua sort pares i ancians, els germans i parents es van deixar a un costat i tothom va girar-se d’esquena als amics i coneguts. La misèria , l’avarícia, la rapinya, la luxúria desesperada, l’egoisme...es van ensenyorir de tot. Cap esperança a l’horitzó. No podien comptar ni amb la  cançoneta Resistiré del Duo Dinàmico encara, i la sanitat pública i universal no era ni imaginable.( PARÈNTESI  IDEOLÒGIC D’UN SERVIDOR: Espere que els governants i poderosos més conservadors i recalcitrants del món actual abandonen qualsevol ocurrència de negociar amb la nostra salut...)

Però no. No estem igual. Ho repetirem una vegada més perquè és una veritat palmària:

El millor d’aquesta ‹‹pesta e pandèmia nostra›› és la solidaritat i la conscienciació de la pràctica totalitat de la ciutadania; el sacrifici dels majors, de xiquetes i xiquets tancats a casa; l’esforç titànic del personal sanitari, d’escoles i d’instituts, i la naturalesa, que ha respirat alleujada de tanta pressió; i... [I TAMBÉ !] especialment, la voluntat de ferro d’aquella gent que ens inventava mons, que ens feia viatjar amb paraules, que ens dibuixava l’alegria.

I no parle de Netflix ni d’HBO; parle de narradors i narradores de tots els temps que sempre han estat capaços de sobreposar-se al drama punyent del voltant contant històries; contant i cantant la vida.

Parle de les joves contacontes del Decameron: Pampinea, Flameta, Filomena, Emília, Laueta, Neifile i Elissa; dels joves contacontes que les acompanyaven: Dioneu, Filostrat i Pàmfil... Boccaccio els va reunir en un “palazzo di speranza” on despertà la vida en cent històries diferents i s’allunyà de la misèria i la mort.

Parle del Decameron i parle de Xahrazad, aquella contacontes excepcional que salvà la seua vida —amenaçada com estava per un rei misogin i violent— després de mil i una nits de relats.

I parle de Llorenç, que es va deixar la pell fent-nos somiar i riure d’història en història, d’acudit en cançó, fins que ja no pogué més...

I la mort ens l’ha arrabassat fa poc.

I parle, ara ja, de Martha Escudero, i Fèlix Albo, i Almudena Francés i Carles García; i de tants amics que hui ens acompanyen, que comparteixen la fal·lera del relat oral. Aquests últims quatre de segur que faran volar les mascaretes sobre els nostres caps com ales d’ocell. Tenen anunciat bressolar-nos amb relats de dones vitals, amb històries inquietants, amb melons i carabasses, i amb contalles de paradisos i d’inferns...

I parle, especialment també, del nostre amic Carles Cano. El Barranc no li ho agrairem mai prou. És el nostre Boccaccio. És el donyet que ha fet possible reunir a tant de talent en aquest Decameron nostre de quatre nits (¿4 i no 10? TETRAmeron, pròpiament dit, no? Resabuts amics asseguts a la distància de seguretat  apropiada?).

¿Sabeu tots que Carles va comprometre’s a regalar durant més de 50 dies una història diferent jornada darrere jornada, confinat a casa? Més de 50 històries va contar davant d’una càmera, que després penjava d’un lloc d’internet perquè l’escoltàrem lliurement. Gràcies de nou, Carles.

El Barranc, una associació orgullosa i promotora de les manifestacions culturals més vives, hem d’agrair a la tenacitat de molts socis distingits com Carles, que mai no han sucumbit al desànim, convençuts que la vida i l’esperança es recuperen amb contalles, pel·lícules, música, art, recorrent paisatges, conversant amablement i arrelant-nos a la terra i a la seua diversitat... El Barranc som un grapat gran de persones amigues, que ens recordem a tothora que estem vius i que ni una màscara ni un virus a l’aguait no ens esborraran el somriure.

Ni el virus ni la mort dels amics, perquè aquest ANNUS HORRIBILIS també se’n va endur Fèlix Sempere, que desprenia energia i alegria a gavadals, sense el qual moltes de les iniciatives de l’associació no haurien tirat endavant. MERDA.

ANNUS HORIBILIS, aquest, que no significa “furó fastigós” però sí “any de merda”.

Però tornem a l’alegria, perquè estem A LA LLUNA DE JULIOL!; Perquè tothom i totadon estem convocats aquesta nit i a les tres que vindran a escoltar les històries més vitals. Benvinguts, passeu, passeu, cantà Jaume Sisa, reunint el deler d’imaginar i recordar personatges  i mons de ficció.

Recite de nou el Decameron:

I sentint un ventet suau, tots s’assegueren en rogle. Ací —van dir— s’està bé i a la fresca. Que cadascú dels presents es dispose a gojar de la nit i trobar plaer d’escoltar i de novel·lar.”

De les tristors en farem fum. La nostra casa és casa vostra. Qualsevol nit pot sortir el sol.

Gràcies                        


Text: Antoni Torrenyo

Fotografies: Marta Varona



Cap comentari:

Publica un comentari

Sigau correctes i respectuosos, els comentaris estan oberts a tot el món.