Inauguració 16 de novembre a les 20 hores
Exposició del 16 al 30 de novembre
Museu de la Rajoleria
C/ Enrique Reig 3. Paiporta
Horaris:
De dilluns a divendres de 10:00 a 13:30 h. i de 16:30 a 19:00 h.
Dissabtes de 10:00 a 13:30 h.
L’associació Cultural El Barranc Paiporta seguim apostant per l’art i ens convertim de nou en mecenes exquisits amb l’arribada de les fulles grogues, la baixada del termòmetre, la pluja i les celebracions més casolanes.
Igual que un bombonet per al cafè, aquest any ens proposem una altra mostra de plaer estètic visual, que arreplegarem en el càlid interior de cada llar. Són ja quatre anys consecutius que ens regalem art a l’última tardor i a l’inici de l’hivern. Una serigrafia, un gravat, una escultura i, aquest any, una obra del pintor Messa, d’Albaida, especialment serigrafiada per a El Barranc. Messa, un dels pintors valencians que més va explorar l’art i la creació al llarg del XX, s’afegeix a així a la nostra difusió de l’art plàstic. I, a més a més de l’obra especialment realitzada per al El barranc , acompanyem la fita amb una exposició antològica de tota la seua pintura. Estem tots d’enhorabona.
Messa.(Francesc Sempere Fernàndez de Mesa)
Nascut a Albaida (València) en 1915.
Conegut amb el nom artístic de Messa. Es formà a la postguerra en contacte amb Segrelles i Monjalés. L'any 1956 es traslladà a Catalunya i conreà l'informalisme. Participà en els Salons de Maig i en els premis de dibuix Joan Miró, i fou membre fundador del grup Cinquena Forma (1964). Evolucionà de l'abstracció al realisme crític amb la incorporació d'objectes als quadres, una tendència coneguda com a Nova Figuració, coincidint amb el retorn a Albaida (1968). Entre els anys setanta i els vuitanta realitzà decoracions murals i environaments, com el de la seva pròpia casa, que es conserva intacte, i conreà el que ell anomenava Art Gandul, una síntesi de ready made, pop-art, art efímer, art pobre i metamorfosis eròtiques. (
Enciclopèdia Catalana)
www.messa.es
OBRA ARTÍSTICA
Podem dividir l'obra de Messa en sis
grans apartats, que corresponen a sis moments diferents del seu treball, encara
que com diu Pablo Ramírez: "...m'incomodava
la resistència que Messa i la seua obra oferien a l'etiquetat."
Si d'alguna cosa podem estar tots d'acord, els que mirem
la seua tasca, és que Messa ha caminat, ha pintat i ha escorcollat molts camps.
En certa ocasió li ho comentà Aguilera Cerni: "Céntrate en una sola línea, trabájala y saca de ella todo lo que puedas".
Però qui coneix Messa sap que això era impossible. Precisament la
característica més important de la seua producció és la recerca d'originalitat,
l'inconformisme, el desencasellament de la seua pintura... Messa va ser un
inconformista vital, i aquest inconformisme ha quedat palés en la seua variada
i múltiple obra.
La primera part de la seua pintura comprén des dels seus inicis fins a 1957.
Aquests inicis són difícils de fixar en el temps ja que queden molts pocs
quadres anteriors als anys 50. Hi trobem una època figurativa/naturalista:
Messa aprèn amb avidesa i els seus olis seran bodegons, petits paisatges i
retrats familiars. Amb pinzellada
decidida, en els quadres dominen les taques de color sobre les línies que, quan
hi són, delimitaran la forma. No hi ha abundància de colors i aquests són
foscos.
El
segon període (1957-1962), és el de
la recerca. Messa ha arribat a Mollet (Catalunya) i té una feina que li deixa
temps lliure. , Coneix Mossén Lluís Bonet, i buscarà en els llibre i la pintura. Comença a
ser "pintor" més que res però compartint-ho amb la feina de vendre
motos. El seu estil és clarament cubista i constructivista. Treballant amb
l'espàtula amb decisió farà diverses obres independents i les sèries dels
"bous" i "figures femenines". Ja se li mostra una força en
els gestos.
El tercer període és el de la consolidació, de 1962 a 1958. Messa ha deixat amb valentia la feina de
Mollet; s'ha instal·lat a la ciutat de Barcelona; els quatre fills barons
estudien interns amb beques; la filla treballa. Ara pot dedicar-se plenament a
la pintura. Compartirà la producció pictòrica amb feines diverses, però
relacionades amb l'art i la tasca creativa. Econòmicament passarà els pitjors
moments de la seua vida però, paradoxalment, la seua obra es veurà reconeguda i
premiada. Aquests anys coneix Cirici Pellicer i Josep Maria De Sucre, els quals
valoraran molt la seua pintura. Messa acudeix a tertúlies i és convidat a
nombroses exposicions. Funda el grup 5a.
Forma. Obté una menció d'honor en el premi de dibuix Joan Miró i un premi
del "Sureste" Elx-Alacant. És el tatxisme
abstracte el que li ha donat la clau al seu estil: l'informalisme. Messa ha
abandonat els pinzells i l'espàtula i treballa sobre paper i fusta; també sobre
tela, amb tintes, quasi sempre negres amb diverses densitats i tonalitats, de
vegades espessades amb nogalines.
Fidel al seu tarannà,
però, paral·lelament buscarà en la nova figuració el que ell mateix anomenà
esculto-pintura. Pintarà sobre fusta o teles; foradant-les, alçant-les,
afonant-les; creant relleus amb la tela i una barreja de guix, cola,
serradures... de vegades fins i tot amb fustes adossades. En un principi emprant
colors foscos, però ràpidament es dedicarà exclusivament al blanc viu i
feridor. És el blanc de la terra del seu poble, Albaida. Els temes són unes
vegades molt ocults, una mena de construccions, però un tema favorit al llarg
del seu treball és l'erotisme, el sexe i la dona. A partir de 1965, i dins de
la mateixa línia d'esculto-pintura, la temàtica serà, a més a més, la denúncia
social.
Durant el Període negre (1668-1970) Messa torna a Albaida, al negoci familiar
tèxtil. Això l'allunyarà de Barcelona en tots els aspectes: culturals,
artístics, familiars... Es topeta amb la incomprensió del seu poble envers la
seua pintura. Els negocis no el deixen centrar-se en el treball artístic i això
el sumeix en depressions contínues. Així i tot, treballarà i estudiarà en la
recerca de noves troballes, Només participa enviant producció a les col·lectives
Joan Miró i als Salons de Maig i "Otoño".
Ja en l'any 1966, havia
començat a barrejar en les seues esculto-pintures el que ell anomenarà art-gandul. Aquesta línia serà la que
treballarà amb més il·lusió. Es tracta d’utilitzar utensilis vells, objectes
que no s'usen. Art povera, art de
reciclatge, art efímer...com ell diu: pintar sense pintar. És clar que sí
pintarà i dibuixarà però sempre ho farà sobre la base d'utensilis, que
manipularà recomposant-los i creant-hi una nova obra. És el Ready-Made, que com diu Marcel Duchamp
és un "Objecte usual promogut a la
dignitat d'objecte d'art per la simple elecció de l'artista: servint-se d'un
Rembrandt com a taula de planxar".
Messa està transformant la seua casa d'Albaida en un museu. L'antiga fàbrica és un taller
museu. Les golfes, el terrat... Tot ho transforma a poc a poc. Totes les
parets, totes les coses a elles enganxades són grans quadres... Fins i tot hi
ha quadres dins de quadres, escultures realment. Fou aquella una feina d'anys
que només finalitzarà quan Messa deixe de pintar. Ha començat a embolicar
alguns objectes amb paper de diari. Acaba empaperant-t'ho tot, tota una cambra
amb el que hi ha dins. ENVIRONAMENT se’n diu: "Les petites puces de París" ho anomena Messa.
Encara farà més. Per
exemple unes figures escultures amb ànimes de fil d'aram embolcallades amb
velles mantes i cordells; i tot embolicat amb paper de diari dins uns pilars i
bigues com si foren monuments megalítics, taules menorquines o l'Stonehenge
britànic. En exposar aquest material a l’entrada de la Sala Parpalló, feia de
fil conductor per introduir el visitant a la reproduïda cambra "environada".
Messa ja és gran. Està
cansat de fer exposicions; decebut del poc reconeixement que el món
"provincià" del País Valencià ha dedicat a la seua obra i a la seua
persona. Farà dues o tres exposicions més i es reclourà a sa casa d'Albaida.
Pinta amb calma, però continua pintant. Continua als seus 80 anys buscant
innovacions; canviant d'estil, de tècniques: ara amb pinzells, ara retornant a
l'Art-Gandul, apegant "sants"... però sempre fidel a la seua
espontaneïtat i a l’originalitat.
El desembre de 1995 i el
gener de 1996 rep un homenatge per part dels seus amics i pels ajuntaments
d'Albaida i d’Ontinyent. Ja està vell. Ha deixat de pintar, de llegir, de
sentir música, quasi de parlar, però manté viva la ment i les idees. Per això
pateix. No té il·lusió de res, està cansat. Està malalt. A poc a poc s'apaga.
El 30 de maig, suaument, trobarà la tranquil·litat i ens deixarà. Però la seua
obra i el seu record estan ací. És just que els que l'han estimat, els que
encara l'estimem, li retem no un últim homenatge, sinó un just reconeixement a
la seua obra conjunta i a la seua persona. Evitarem així que Messa caiga en
l'oblit.
Fèlix Sempere
Entrades
